Avui ens ha deixat la Renada-Laura Portet, escriptora, traductora, filòloga (era tota una eminència en toponímia i onomàstica) i una persona encantadora a qui vaig tenir la sort de conèixer l’any 2009 a les jornades que la Fundació Antonio Machado de Cotlliure celebra cada any en aquesta ciutat per recordar la memòria del poeta.

 

La Renada va traduir el meu primer llibre al francès (Los adolescentes furtivos / Les adolescents furtifs) i, a partir d’aquí, es va forjar una petita amistat que ens va portar a escriure’ns, trucar-nos i a visitar-la en anys posteriors a Perpinyà. Tot i la seva figura menuda, era una dona de caràcter, compromesa amb la llengua i treballadora incansable (de ben segur que deixa un munt d’obra inèdita que tant de bo vegi la llum). També era una gran lectora i a les nostres trobades parlàvem sobretot de poesia catalana, castellana i francesa (recordo una discussió meravellosa que, com sempre, va guanyar ella, sobre el sentit d’uns versos de Rimbaud), de política i de la generació de l’exili, que tenia ben viva a la memòria, puix que sent una nena al Rosselló en va ser testimoni de primera mà. La mort del seu home, poc abans que jo la conegués, la va devastar i, tard o d’hora, sempre el recordava a les nostres converses. L’últim cop que la vaig veure va ser l’any 2017 a l’homenatge que l’Institut de les Lletres Catalanes li va dedicar a Barcelona. Tinc la sensació que li dolia el poc ressò que tenia aquí la seva figura i, almenys, aquest modest homenatge, el va poder gaudir en vida. Confio que en vinguin més en el futur. Descansi en pau.

 

(Tinc millors fotos amb ella, però sóc un desastre i no les trobo. Tots dos a la dreta, en un dinar a Cotlliure l’any 2010).